Hi ha debats que dignifiquen la política i altres que la fan més menuda. El que estem veient a Ondara pertany, per desgràcia, al segon grup. L’alcalde ha presentat uns pressupostos de 8,5 milions d’euros i part de l’oposició ha decidit convertir en bandera una partida que representa exactament el 0,71% del total: els 60.000 euros destinats a comunicació institucional. La seua proposta: rebaixar-la a 10.000 euros o eliminar-la directament.
Si un analitza les xifres, la conclusió és immediata: no estem davant d’un debat econòmic, sinó davant d’un gest polític. Un gest fàcil, vistós i profundament populista.
Perquè per a qualsevol que conega mínimament com funciona una administració pública, la comunicació no és un luxe, no és propaganda, no és “la foto de l’alcalde”. És un servei públic més. Tan bàsic com altres que, curiosament, ningú no proposa eliminar.
L’oposició d’Ondara sosté —encara que no ho diga explícitament— que comunicar és sinònim de “vendre gestió”. Però comunicar no és això. Comunicar és informar la ciutadania del que fa el seu Ajuntament, de com accedir als serveis, de quines activitats poden gaudir i de quines decisions els afecten directament. I n’hi ha prou de mirar el dia a dia per entendre que, sense comunicació, un ajuntament camina a cegues.
Comunicar és avisar les famílies d’activitats escolars, culturals o esportives.
Comunicar és explicar com accedir a ajudes socials, beques o subvencions.
Comunicar és difondre alertes meteorològiques, talls d’aigua, mesures de seguretat o restriccions temporals.
Comunicar és promoure hàbits saludables, campanyes de prevenció o programes municipals.
Comunicar és donar transparència a cada euro invertit, a cada obra que s’inicia i a cada projecte que es posa en marxa.
De veritat algú creu que tot això és “prescindible”?
L’argument que “la comunicació és propaganda de l’alcalde” resulta, a més d’injust, profundament simplista. La comunicació institucional no s’hauria de confondre amb la comunicació política. I si es confon, la responsabilitat no és del pressupost, sinó de la classe política que decideix utilitzar-la malament. Però ací no estem parlant de com s’utilitza, sinó de si ha d’existir. I, sens dubte, ningú amb una mínima responsabilitat de govern pot defensar que un municipi es quede mut.
El problema de centrar el debat pressupostari en 60.000 euros és que, immediatament, es revela la falta de profunditat. Ondara té per davant reptes seriosos: modernització d’infraestructures, manteniment urbà, polítiques socials, promoció econòmica, habitatge, sostenibilitat, ocupació juvenil… Qualsevol oposició mínimament sòlida hauria d’estar analitzant estos capítols, fiscalitzant prioritats, proposant millores concretes. Això és política útil.
Però triar com a batalla una partida que no arriba ni a l’1% del pressupost és l’evidència que no es vol debatre el fons, sinó el titular.
A més, resulta preocupant que es pretenga transmetre a la ciutadania la idea que la comunicació és una despesa superflu. En un context en què tot —absolutament tot— passa per la informació, des d’una alerta meteorològica fins a la difusió d’una beca, dir que comunicar no és necessari és quedar-se detingut en un altre segle. Més encara: és renunciar a la transparència. I això sí que hauria de preocupar qualsevol demòcrata.
L’oposició ha de complir el seu paper, criticar, aportar i fiscalitzar. Però també té l’obligació moral de no degradar el debat públic. I exigir que un ajuntament funcione amb una inversió testimonial en comunicació, o sense ella, és condemnar els veïns a la desinformació. I això, per molt que es disfresse de bona gestió, no deixa de ser una irresponsabilitat.
Si es vol parlar de pressupostos, parlem de veritat: prioritats, inversions, eficiència de la despesa, planificació a llarg termini, necessitats reals del municipi. Però utilitzar la comunicació com a arma llancívola només demostra falta de proposta i excés de teatralitat.
Per això convé recordar una idea fonamental: la comunicació institucional no és per a fer lluir l’alcalde; és per a fer funcionar Ondara.
I si l’oposició vol actuar amb serietat, hauria d’alçar la mirada, deixar els titulars fàcils i afrontar el debat on realment importa: en com millorar la vida dels veïns amb un pressupost que és molt més que una partida del 0,71%. Perquè reduir la discussió a això no és fiscalitzar: és empetitir la política. I Ondara no es mereix que la facen més menuda.