Als pobles de la Marina Alta i de la Comunitat Valenciana, quan el sol s’amaga darrere les muntanyes i la llum daurada dóna pas a la penombra, passa alguna cosa especial: els carrers s’omplin de cadires. No són cadires qualsevol, sinó aquelles que cada família guarda a casa per “traure a la fresca” tan prompte com cau la vesprada.
L’escena es repeteix des de fa generacions: grups de veïns, amics i familiars es reuneixen davant de les façanes emblanquinades, davall la llum tènue dels fanals, per a xarrar, riure i contar les xicotetes i grans històries del dia. La calor sufocant de l’estiu obliga a eixir, però el costum ha anat molt més enllà de la necessitat: s’ha convertit en un ritual social que definix la identitat de la comarca.
A Murla, Parcent, Pedreguer, Gata de Gorgos, Benissa, Ondara o Pego, “estar a la fresca” és més que un passatemps. És una manera de teixir comunitat. Les converses comencen amb un “bona nit” i poden acabar en debats sobre política local, anècdotes de la collita de fa trenta anys o plans improvisats per anar a la platja l’endemà. Els xiquets corretegen d’un grup a un altre, els majors recorden com es feia abans —quan la televisió no competia per l’atenció— i els turistes que passen per allí no poden evitar aturar-se a observar l’escena, potser pensant que acaben de descobrir un tros autèntic de vida mediterrània.
La frescor de la nit, la fresca, convida a quedar-se. L’aire fa olor de gessamí, de terra calenta que es refreda, i de tant en tant s’hi cola el so llunyà d’una partida de pilota valenciana o el grinyol d’una cadira que s’acomoda millor al terra de pedra. No hi ha pressa: la tertúlia s’allarga fins que el cansament venç o la brisa es torna massa fresca.
En un món marcat per la comunicació instantània i les interaccions digitals, esta tradició s’erigix com un acte de resistència cultural. Ací no hi ha pantalles: hi ha mirades, gestos, pauses i silencis compartits. Cada nit d’estiu és una oportunitat per reforçar vincles i mantindre vives les arrels comunitàries que, en molts llocs, s’han anat perdent.
Per això, veus de la comarca han començat a proposar que “estar a la fresca” siga declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. No sols com a reconeixement a una pràctica entranyable, sinó com a exemple de vida en comunitat, hospitalitat mediterrània i sostenibilitat: no es consumeix res, no es contamina, i a canvi es guanya una cosa que no té preu: la companyia.
Mentres eixe reconeixement arriba, a la Marina Alta la vida seguirà igual. Cada nit, en caure el sol, s’obriran portes, s’arrossegaran cadires fins al carrer i, davall les estreles, s’encendran les converses que mantenen viva l’essència dels pobles. Perquè estar a la fresca no és només passar l’estona: és, d’alguna manera, pertànyer.